La cantant de Sant Esteve Sesrovires ha tret al mercat el seu darrer treball ‘Motomami’
Prevalent “l'emoció a la claredat o la correció”, la cantant de Sant Esteve Sesrovires torna quatre anys després del disc que la va projectar internacionalment, 'El mal querer' (2018), guanyador d'un premi Grammy, amb un treball encara més experimental que suposa un cop de timó defensat contra vent i marea.
Reguetón clàssic, flamenc, bolero, el verb ràpid de les raperes nord-americanes, interludis jazzístics... Tot juga el seu paper en 'Motomami' (Sony) i ara, després d'aquest temps d’intens treball allunyada d'Espanya i de la seva família i de setmanes de suspicàcies expressades sense fre en xarxes, rep per fi els elogis de crítica i públic pel seu tercer àlbum d'estudi malgrat la radicalitat de la seva proposta. “Si prenc una decisió, ho faig sense mitges tintes”, defensa orgullosa però modesta Rosalía en una entrevista, consolidada com una estrella internacional que ha vingut a marcar la pauta, no a seguir-la.
S'accepten molt millor les bones crítiques després d'aquests mesos de recels?
S'accepten especialment bé després de tres anys de treball, de dedicació. No ha estat gens fàcil estant gairebé dos anys lluny de la meva família.
D'això parla un tema com a 'G3 NI5'...
Sí, i per això hi ha també balades que tenen a veure amb persones a les quals estimo i de les quals he estat lluny, també lluny del lloc en el qual visc, que són pilars de la meva vida, però estic molt satisfeta d'haver pogut compartir-ho per fi.
Cal ser molt valent per venir d'un disc de tant èxit com 'El mal querer' (2018) i fer-li un tomb a tot en comptes de seguir per una línia continuista, malgrat atacs com quan les xarxes van llançar veredicte amb els primers 15 segons de 'Hentai'
Les cançons, quan s'escolten sense el seu context, el judici que un pot emetre sobre elles potser no és tot el precís que podria ser. En el cas de 'Motomami', quan la gent escolti el disc de dalt a baix veuran que hi ha un sentit i una intenció de cada peça pel temps que li he dedicat solament a l'ordre de cada cançó, mesurant cada detall perquè visquessin l'experiència.
Una experiència molt personal, no és així?
Sí, perquè té un to molt de diari, de material autobiogràfic, cosa que mai havia fet en altres projectes. Són les meves vivències d'aquests tres anys, les meves reflexions i les meves emocions, el contrast entre elles.
Just el disc acaba amb 'Sakura', on hi ha aquests versos: 'La que sabe sabe que si estoy en esto es para romper / Y si me rompo con esto, pues me romperé / Solo hay riesgo si hay algo que perder'. Va a foc en aquesta professió?
Com a músic m'agrada intentar arribar fins al final d'una idea. Sigui el que sigui en el que estigui treballant, si prenc la decisió que una cançó tractarà sobre un tema amb tal arranjament, ho faig sense quedar-me a mitges tintes. Els meus artistes favorits són radicals en les seves propostes i he après d'aquestes inspiracions. És com jo entro a l'estudi, des de l'experimentació, la llibertat i l'espontaneïtat.
De vegades cal rebel·lar-se contra l'oient o seguidor continuista?
És com en la vida. Si un s'aferra a un moment, et perds el que està passant. Mentre condueixes una moto, a aquesta velocitat no pots mirar cap enrere, cal mirar cap endavant. Entenc que com a humans tenim tendència a apropar-nos al que ja coneixem i ens reconforta, al familiar. En el meu cas intento barallar-me una mica amb aquesta tendència natural.
Entén llavors les reticències al que és nou?
També a mi m'han incomodat de vegades la primera vegada que he sentit les obres dels meus artistes favorits. Fins que no ha passat el temps no han cobrat sentit i no les he gaudit. Però aquesta és l'experiència d'algú que gaudeix la música. Treballo per projectes i aquest és un més. Intento no aferrar-me a les coses. M'agrada pensar que 'Motomami' és diferent, perquè el moment és diferent i per això la sonoritat ho és. Hi ha la intenció que ho sigui.
Un dels canvis que més han cridat l'atenció del públic és la seva forma d'escriure les lletres i fins i tot d'interpretar-les. Hi havia qui es queixava que feien falta subtítols de vegades. És una manera de concebre la paraula més que pel seu sentit, com un vehicle melòdic i de sonoritat que modula el sentiment?
La forma és una cosa que em tira per defecte. De seguida vaig per a aquest costat. La major part del temps prioritzo l'emoció i el timbre. Jo produeixo les meves cançons i la part vocal, que és molt concreta. Pràcticament, he dedicat solament un any a aquest apartat de les veus. És molt deliberat cada detall, cada paraula. Per a mi és més important l'emoció que la correcció o la claredat.
Però no falten sentències clares, com quan proclama: 'Esto no es el mal querer / es el mal desear', o cuando ratifica 'Soy igual de cantaora / Igual de cantaora / Con un chándal de Versace que vestidita de bailaora'. La cantaora segueix aquí?
Sí, el flamenc ha estat la meva base i és una gran inspiració. Sempre estarà aquí. Es nota en 'Bulerías', en 'Sakura', en melodies de 'G3 NI5' i de 'Diablo'. Però com durant dos anys he viatjat tant i he conegut gent que s'expressa diferent, això fa que el meu llapis es vegi afectat i m'agrada que sigui així, perquè és transparent amb el que està passant. Solament als EUA he parlat en anglès la major part del temps. Com no va hi ha d'haver paraules en anglès!
'Motomami' manté un discurs feminista molt poderós. No sé si està al corrent de la polèmica per 'SloMo', la cançó espanyola d'Eurovisió 2022, que va rebre crítiques d'una diputada socialista, que va considerar que promulgava la prostitució i contribuïa a mantenir el clixé de la sexualització de la dona. Es pot ser sexual i feminista?
El que crec és que una dona pot decidir ser com vulgui ser, independentment del que la societat esperi de nosaltres.
Javier Herrero / Fotos: Arxiu-Rosalía
