Es va estrenar la sèrie “Maricón Perdido” protagonitzada per l’actriu gavanenca
Tirana, castrant, egocèntrica i, sobretot, mala mare. Així és el personatge que ha creat Candela Peña en la sèrie “Maricón Perdido”, gràcies a la llibertat i generositat que Bob Pop li va oferir per a la reinterpretació de la mare de l'escriptor i que li ha permès a l'actriu “pegar-se un gran viatge”. Després de l’estrena de la sèrie, l'actriu gavanenca parla sobre el paper -un dels més importants de la seva carrera, explica- i aquest projecte autobiogràfic de Bob Pop amb el qual es confirma la importància de ser un mateix, de “que ens deixin ser els qui som”. Després dels èxits collits amb projectes com “La boda de Rosa” o 'Hierro', Peña es troba en un moment ple en la seva carrera i, tot i que no dona detalls, avança que té entre mans un projecte espectacular que començarà a rodar en els propers mesos.
Pregunta: L'hem escoltat dir que amb el paper de “Mare” de “Maricón Perdido” ha arribat més lluny que mai…
Amb aquest personatge jo volia pegar-me un viatge gran, però has de trobar la generositat d'un director que et digui si (...) Vaig voler fer la mare que l'ha posat en aquesta cadira de rodes, que l'ha esclerotitzat, que l'ha anul·lat, que ha aniquilat tot el seu ser, la que no li ha donat espai a ser qui és. La volia portar a un lloc molt lluny de mi perquè volia fer una mare dolenta.
Quina rellevància ha tingut el fet que vostè sigui mare per a la construcció del paper? Ha tractat de fer a la mare oposada a vostè mateixa?
No, no. Dins de mi habita una mala mare també. Vull dir, si tu ets mare d'un nen petit, una persona petita és una persona fàcilment manipulable. Per això les persones hem de sanar per educar, no des dels teus complexos o no des d'educar-lo perquè sigui el nen en el qual t'agradaria que es convertís o el de “li donaré el que jo no he tingut o el que jo he necessitat”. No, aquestes són les meves necessitats, no les d'aquesta persona. Jo intento sanar la meva ment, però la mare de Bob, la que jo he construït, és una mare malalta. Ella està enamorada d'ella mateixa i ella creu que el millor que té el seu fill és ella.
Què creu vostè que aporta la sèrie en una conjuntura com l'actual?
Estem en un moment en el qual la societat està molt radicalitzada, hi ha un corrent molt conservador. Aquesta sèrie parla de la importància del respecte, que ens deixin ser els qui som. A mi m'ha passat que per dir com ets et titllen de problemàtica, per explicar la teva veritat (…) La sèrie és absolutament necessària perquè ens ajudarà a tenir més respecte i a explicar-nos com som, no inventar-nos altres persones per agradar.
Creu que la sèrie ajuda també a visibilitzar el patiment de moltes persones per la seva condició sexual?
A mi em sembla d'una antiguitat tan gran que jo no entraré en el de les opcions sexuals i que algú no les respecti en el 2021. Vaig al respecte en una cosa més àmplia, que és que hem de respectar que una té el cabell arrissat i l'altra llis. El respecte és el que ha d'estar per sobre de tot. I cal donar-li el respecte a tothom que no te'l falti a tu. Perquè si no, no podràs exigir-lo, però si te'l falten…
Ja que parla de faltar al respecte, fa unes setmanes vam veure que va explotar i va denunciar públicament les amenaces sofertes cap a vostè i el seu fill. Com està la situació?
En contra del que sembla, jo sóc una persona absolutament ben manada. Jo em dedico a explicar realitats que no existeixen i a ser vehicle d'altres persones, i a mi m'han dit que d'aquest tema no puc parlar.
Després d'aquest paper tan important, cap a quines històries li agradaria viatjar?
Després d'aquesta mare a mi m'agradaria pivotar cap a un personatge amb el qual també em pugui pegar un gran viatge i gràcies a la destinació ha passat. No puc dir el que és, però tinc un projecte espectacular que rodaré l'octubre.
Segueix sent necessari reivindicar avui dia els papers per a les dones de més de quaranta o estan canviant les coses?
Segueix sent necessari que ens expliquin des d'altres punts de vista i que ens deixin a nosaltres explicar-nos. Jo no sóc reivindicativa, això és una moguda que us heu inventat la premsa de mi i que detesto. (…) A nosaltres gairebé sempre ens narren els nois, i en l'imaginari col·lectiu tu estàs en la ment dels nois fins que estàs tendreta i ufanosa i a partir dels quaranta, que deixes d'estar-ho, se'ns narra malaltes, enfadades… i no, vull narrar cruising a partir dels quaranta. Jo no vinc aquí a reivindicar res perquè a part jo no abandero mai res. Només vull que em deixin donar la meva opinió, que no dic que sigui ni millor ni pitjor que una altra.
Paula Escalada / Fotos: Arxiu
