Davant l’abdicació del que ha estat durant els darrers 39 anys el cap de l’Estat espanyol, s’han produït com és lògic moltes reaccions i se’n poden fer moltes lectures, potser tantes com tradicions ideològiques existents, però m’agradaria fer-ne una lectura més aviat generacional.
Ahir per una part de la població va abdicar aquell rei al que van tenir la oportunitat de votar l’any 1978, moment en que es va aprovar per l’actual Constitució espanyola en què s’establia la monarquia com a forma d’Estat, personalitzada en el rei Joan Carles I. Així doncs amb aquesta Constitució votada per la ciutadania, s’obria una nova etapa democràtica a Espanya després de 40 anys de dictadura feixista. Una dictadura que malgrat desaparèixer de forma oficial havia aconseguit mantenir el cap de l’Estat, abordar una transició de morts i por i imposar una amnèsia col·lectiva que ha significat fins al dia d’avui la més absoluta impunitat als criminals institucionals del règim feixista. Però fins i tot així, s’obre doncs un període democràtic, molt fràgil als seus inicis i amb moltes tensions internes, que aconsegueix créixer i fer estable un règim democràtic al nostre país sota un model d’estat monàrquic.
Així malgrat els defectes democràtics de la nova etapa, els ciutadans i ciutadanes han pogut finalment escollir una determinada forma d’Estat personalitzada en un rei, al que ahir van sentir abdicar del seu càrrec a favor del seu fill Felip. Una generació doncs que malgrat la pluralitat d’opinions va tenir la oportunitat de fer sentir la seva veu.
D’altres generacions, com la meva, al 1978 o no hi érem encara o no teníem dret a vot. Un conjunt de generacions que hem crescut en llibertat, sota una democràcia que respectem però sota una Constitució que no hem votat, i que malgrat reconèixer els esforços fets per fer-la realitat, sentim que no representa la societat actual.
Més enllà de les visions ideològiques, i fons i tot més enllà dels plantejaments nacionals que s’estan donant i s’han donat a territoris com Catalunya o Euskadi, la reforma Constitucional s’ha d’abordar des de la necessària legitimitat que necessita un Estat per fer efectiva una democràcia plena. Ja no són temps de guillotines, ni exilis, ara és el temps de la paraula i el vot, on la veu dels ciutadans expressada des de la llibertat ha de poder decidir què volem ser, on les noves generacions sentim representada la nostra trajectòria de llibertat en unes institucions que no tinguin arrels en règims que no vam conèixer i que per tant no hem de sustentar.
Avui doncs a una Espanya més desigual que mai, sota una democràcia segrestada per majories absolutes i amb unes estructures d’Estat esquitxades de dalt a baix per casos de corrupció, els i les joves demanem un punt d’inflexió que ens permeti exercir allò que ens havien dit que garantía un Estat social i democràtic de dret: tenir la llibertat de decidir què volem ser. Avui més que mai, el Dret a decidir s’ha expandit a pobles i ciutats d’arreu perquè ara som els i les joves els qui necessitem pilotar una nova Transició sense necessitat de models, però amb la seguretat democràtica de construir un nou règim equilibrat, sorgit des de la pluralitat i on la política en majúscules torni a jugar un paper important en la construcció d’un Estat que garanteixi el benestar dels seus ciutadans, moment aquest en què potser la democràcia representativa esdevingui quelcom més que un títol.
Javier Rubio Bretones
Coordinador ICV Cornellà de Llobregat i Membre Executiva Comarcal
