Jaume Langa
Fisioterapeuta
El passat és difícil que avorreixi. M’agrada mirar-ho perquè la vida és una línia continua i les coses que passen només són possible en funció d’aquelles que han passat abans. A vegades volem que passi el temps per oblidar el que en alguns moments ens angoixa, allò que ens toca viure, i hem comprovat que finalment les coses les vius abans o després, però s’obliden, les recordes i les vius.
Penso que l’has de viure quan toqui, en el seu moment, perquè si ho fem més tard ens resultarà incomprensible i potser més complicat de viure. Quan fem veure que les coses no ens afecten, només fem que endarrerir l’evolució normal del nostre sistema emocional. Tot queda guardat i tot apareix a la mínima oportunitat que té per fer-ho.
SALTAR EN EL TEMPS no funciona, no podem anar saltant per la vida encara que hi hagi gent que d’això en fa la seva forma de viure però que sempre a la llarga acaba per no tenir els efectes desitjats.
La qüestió és que per una cosa o per altra tots en un moment de la nostra vida hem intentat saltar-nos allò que ens toca viure, i hem comprovat finalment que les coses les vius abans i després, però les vius. Per això penso que les hem de viure quan toqui perquè si ho fem més tard resultarà més complicat de viure, ja que amb el temps, sempre tornem a recordar.
Tot queda guardat i apareix a la mínima oportunitat, saltar -repeteixo- a la llarga no funciona, pel que a vegades el nostre sistema emocional es transforma en agressivitat a causa de la inseguretat que produeix qualsevol situació preocupant, el que fa que mirem l’altre com una amenaça. Aquesta mena d’individu no necessita viure permanentment enfadat perquè així genera adrenalina i amb ella constitueix la seva autoestima. Els teus crits són la façana d’una carència i com he dit fa que vegi a l’altre com un enemic, una amenaça. Per això haguérem d’enfortir l’autoestima i donar-nos permís per gaudir i hauríem de dir la manera de mantra. “NO TENIM LA CULPA DE LES DECISIONS DELS ALTRES”.
És fàcil dir: “El temps ho cura tot”, però la veritat és que aquesta frase és un error, ja que el temps per si sol no cura res sinó que nosaltres fem durant aquest temps el que ens ajuda a madurar i créixer interiorment per resoldre els nostres conflictes i dificultats que van apareixent al llarg de la nostra vida.
Pensem el que hem sigut i tot allò que hem viscut, tant en l’agradable com en el desagradable, i això em fa saber millor el que volem en l’actualitat. Aquest pensament ens fa més lluïts, sense oblidar que la veritat és filla del temps i recuperar la memòria és senzillament de sentit comú.
Amb nostàlgia enyoro els col·legis privats, els instituts públics on el professor s’enfrontava amb il·lusió, amb alumnes que tenien il·lusió per escoltar, treballar i aprendre. Aquells alumnes també tenien problemes familiars, també condicions desfavorables, però sobretot tenien ganes d’estar al centre aprenent i el que és més important tenien pares esforçant-se per aconseguir que els seus fills entenguessin el valor de l’esforç.
El passat ja no es pot canviar ni modificar. L’únic que podem controlar és l’actitud per afrontar el nostre passat en el present. El passat l’hem de veure com un trampolí i no com un sofà el que romandre amb el rancor no morirà mai, ja que RECORDAR ÉS VIURE, i l’oblit és pitjor que l’absència, ja que aquesta no pot existir sense aquell, i en canvi l’oblit esborra tot vestigi del passat i de la seva existència. L’absència vol dir que la persona absent existeix, i en canvi l’oblit amb tot el passat com si no hagués existit.
Hem de preparar-nos per una vellesa llarga i preparar-se molt perquè el teu món s’acaba abans que tu i et pot envair una estranya sensació de solitud.
Tornem al titular de l’article. Hem de pensar que molts records, el temps no els esborra sinó que els fa superables. Quan els records són bons són els que costa superar, perquè quan estem malament són els que ens fan veure la distància que separa aquells bons records de nosaltres.
Recordar és tenir present el passat i pensar que recordar és viure dues vegades, i que encara no es pot viure només del record, l’oblit és una inseparable companya de la mort. Com va dir Machado: “Caminante, son tus huellas el camino y nada más”