Oriol Torras
Portaveu Grup Municipal d’ERC a Esplugues
Aquests dies hem assistit a la definitiva escenificació de la desunió i pèrdua de confiança mútua entre Junts pel Sí (JxS) i la CUP, arran del vet cupaire als pressupostos 2016 de la Generalitat. Més enllà de les esquinçades de vestidura dels habituals salvapàtries i sentinelles de la quinta essència nacional (quan fou mort el combregaren!), una vegada més queda palès que, malgrat que els objectius teòrics d’ambdues formacions poguessin semblar assimilables -i fins i tot compatibles- a primer cop d’ull, la concreció d’aquests objectius i, sobretot, els interessos a curt termini d’uns i altres, s’assemblen com un ou a una castanya. El curiós de tot plegat, però, és que la CUP, tal com la coneixem, existeix com a mínim des de fa 20 d’anys. I si una cosa no se’ls pot negar és fidelitat i coherència amb els seus principis i dogmes.
Aquesta reflexió ve a tomb del fet que no fa gaire mesos, quan encaràvem la batalla del 27S, es va instal·lar en l’àmbit públic la idea indiscutible que era ben igual votar JxS o la CUP. I nombroses personalitats polítiques i socials, així com les principals entitats sobiranistes i un nombrós grup d’allò que anomenem l’entorn ‘masista’, van pujar al carro de l’equidistància i van demanar el vot indistintament per les dues formacions. Als pocs que vam mostrar dubtes sobre aquesta estratègia (una estratègia que, per cert, la CUP no va pas avalar) se’ns va dir de sectaris en amunt. I la claca seguidista d’allò establert va fer creure a mig país que la CUP eren aquells simpàtics nois de la furgoneta “entremaliats però responsables”, que “havien salvat el 9N” enfront d’una “ERC partidista” que suposadament no posava “el país per davant”. Recordeu la idea del “partit escombra”?
Ara que ja no queden dubtes del greu error que es va cometre, estaria bé que els responsables d’aquella estratègia admetessin l’error, demanessin disculpes a la societat civil i fessin esforços per recordar-ho a partir d’ara. Recorda-s’ho ells mateixos i, sobretot, recordar-ho a tothom la propera vegada que toqui votar, sigui quan sigui. Perquè equivocar-se és humà i rectificar és de savis. Però equivocar-se dues vegades seria imperdonable.